La pluripatologia es defineix com la presència de dues o més malalties cròniques en un mateix pacient. És un concepte que cada cop és més present en la nostra societat, principalment gràcies a l’increment de l’esperança de vida, la recerca de tractaments que converteixin malalties mortals en malalties cronificades o en malalties molt menys lesives per l’organisme.
La polifarmàcia es defineix com l’ús simultani de diversos medicaments o d’unes dosis molt altes, per tal de tractar les malalties que pateix el pacient, mitigar-ne els símptomes o disminuir-ne les conseqüències o complicacions. La part negativa del concepte, relacionada amb els canvis que cada medicament causa a l’organisme (no relacionats amb la malaltia que tracta), són els efectes adversos que causen.
Tant la pluripatologia com la polifarmàcia són dues situacions que pateixen la majoria de persones que assoleixen una certa edat avançada, ja que amb l’edat l’organisme es va deteriorant, donant pas a l’aparició de diferents alteracions del nostre funcionament fisiològic.
El problema en general sol venir quan es comencen a donar interaccions entre malaltia-malaltia, malaltia-fàrmac o fàrmac-fàrmac. Les interaccions acaben essent molt diferents en cada persona perquè no tothom té les mateixes malalties, ni les tracten de la mateixa forma i, a més, cada persona respon diferent als estímuls que rep el seu cos. Així doncs, la feina dels professionals de la salut per trobar el millor maneig de cada persona és molt complicada. El tractament que ha de rebre cada pacient és únic, individualitzat i canviant en funció de la situació en què es trobi.
Aquesta idea que sembla tan òbvia i nítida per qui llegeixi el que hem explicat fins ara, resulta ser un dels principals problemes de les persones d’edat avançada. El professional més avesat a gestionar aquesta situació és el metge de capçalera, però no és l’únic que hauria de tenir-ho en compte, ja que els especialistes de qualsevol àmbit de la medicina, els farmacèutics, els psicòlegs, els treballadors socials i altres professionals, haurien de saber aconsellar i derivar la informació per tal que els canvis es portessin a terme. Aquest plantejament xoca amb una realitat en què moltes vegades ni els mateixos metges de capçalera tenen la disponibilitat logística per estudiar cada cas i fer-ne l’adequació del maneig individualitzada. Per tant, és important que qualsevol persona del carrer sigui conscient d’aquests conceptes i pugui demanar la informació necessària per a comprendre bé la seva situació vital.
Com a conclusió, des de la farmàcia la gestió és més directa. Tot i que no hi ha una responsabilitat directa que ens permeti fer els canvis que consideraríem necessaris per optimitzar el tractament, podem esmerçar-nos en aconsellar de la millor manera per tal de clarificar tots els dubtes que com a pacient es puguin tenir. Des d’interaccions entre fàrmacs, efectes adversos, complicacions de cada malaltia, opcions alternatives al tractament pautat (farmacològiques, suport psicològic...) o inclús consells d’higiene personal o hàbits de vida que ens ajuden o perjudiquen a l’hora de conviure amb diferents malalties.
